M’han demanat que escrigui la crònica de la sortida del Centre excursionista de La Llacuna al Carlit, el cap de setmana del 31 d’agost-1 de setembre.
Bé, aquesta és la segona sortida que faig amb el Centre. La primera va ser a l’Aneto. En aquella sortida recordo que quan marxava de La Llacuna rodejada de gent jove em sentia una mica estranya…pensava: -que hi fas aquí, si podries ser la mare de tots!!, però la veritat és que m’hi vaig sentir molt bé i que vàrem riure molt, i també ens vàrem ajudar.
Ara, al Carlit, també era una mica de retrobada amb aquesta gent que coneixes de sempre, però que comences a conèixer més de veritat, més d’a prop.
Però escriure una crònica vol dir, crec, cenyir-se més a la sortida en si, o sigui que anirem per feina:
Vàrem quedar a les 3 de la tarda a la font de la mandra. Marxàvem de La Llacuna dos cotxes amb l’Oriol Burzon, l’Oriol “Heavi”, l’Ana (polonesa i amiga de l’Oriol Burzon), el Pau Sabaté, la Marina Redondo, el Guiu Pou i jo. De camí cap allà vàrem recollir l’Iker i, ja a França, al parking on s’agafa l’autobus que puja a les Bulloses, ens vàrem trobar amb la colla que pujava des de Barcelona, la Mar Fernández, el Jordi Buesa i el Manel Alferez. Allà preveiem agafar un autobús que ens pugés al llac de les Bulloses, des d’on havíem de començar l’endemà l’ascens al Carlit. Inicialment pensàvem que no ens deixarien fer el trajecte amb cotxe, però grata va ser la sorpresa quant ens van dir que a partir de les 7 de la tarda hi podíem pujar amb els cotxes, cosa que ens va anar molt be perquè anàvem molt carregats amb les tendes i el menjar per passar la nit.
El moment del sopar sempre és divertit perquè es fa entre tots. El Pau i la Marina havien comprat el pa, els tomàquets i l’embotit, i l’Oriol Heavy portava mes coses del seu hort per fer una bona amanida. Estàvem a 2000 metres i feia fred, força fred, molt fred tenint en compte que veníem de la calor de l’agost i de la “plana”i, tot i portar roba d’abric, més n’haguéssim tingut. Tots miràvem amb enveja el gorro de llana que duia el Heavy!!. Sort que un francès que va plantar la tenda al costat nostre va fer un foc espectacular i tots ens en vàrem aprofitar. Per cert, que el Guiu s’ho va passar molt bé amb tot això del foc, i ens va coure una mena d’embotit, barreja de xorisso i salsitxa de frankfurt que es veu que es molt apreciat per la gent de Boston!! (els de La Llacuna no ho tenim tant clar!).
L’endemà ens vàrem llevar a les 7 del matí, vàrem recollir i plegar les tendes, un bon esmorzar i, tot un luxe: un cafè o una xocolata calenta a l’hotel de les Bulloses.
A les 9 començàvem l’ascens al cim.
El Carlit es la muntanya més alta de tota la Cerdanya i del Pirineu oriental. Té 2.921 m d’altitud, i a les seves vessants hi ha la segona més gran concentració de llacs glacials de tota la serralada pirinenca, superada només pel Parc nacional d’Aigüestortes. O sigui, que es tracta d’una zona molt maca!
El camí comença justament després de travessar l’embassament del llac de les Bulloses.
L’ascens te com quatre zones. Primer es puja per un bosc de pi negre fins que s’arriba a una vall força planera, on anirem trobant llacs. Passat l’últim llac el camí es comença a enfilar (aquí és on el Guiu, el petit de la tropa, es va cansar més) i finalment s’arriba a una zona més vertical amb molta roca on cal “grimpar” una mica. Val a dir que aquesta és la part que va agradar més al Guiu, li van desaparèixer de cop tots els mals i es va enfilar pel dret fins el cim, deixant la seva pobra mare al darrere i amb un pam de nas! Vàrem arribar al cim en tres hores aproximadament. Feia un dia esplèndid i dalt el cim s’hi estava d’allò més bé! Vàrem aprofitar per gaudir una bona estona del paisatge i menjar una mica també!
La tornada va ser tranquil·la, pel mateix camí fins que vàrem ser a la zona dels llacs, on vàrem fer la volta per un camí diferent. Cap a les 3 del migdia arribàvem a l’hotel de les Bulloses. Allà una mica de menjar amb unes cervesetes o refrescs i una bona estona de xerrameca, contents tots del dia que havíem passat.
En resum, es tracta d’una zona molt maca i d’un cim que no té cap complicació. Val a dir també que el camí està molt traçat i ben senyalitzat, de manera que no hi ha massa perill de pèrdua. Jo personalment agraeixo al Centre excursionista de La Llacuna aquesta iniciativa que ens permet gaudir d’aquestes sortides, que ens ajuden a conèixer les nostres muntanyes i el nostre paisatge i també a conèixer millor gent que, com deia abans, pertanyem a grups d’edat i/o a colles diferents. Diuen que conèixer és estimar i , com deia algú l’altre dia, això ajuda a reforçar el teixit social del nostre poble. Felicitats doncs altra cop al Centre, i animar a tothom que s’hi apunti!!
Per cert: enhorabona també al Guiu, que ha fet el seu primer cim de més de 2900 m.!!
Imma Busquet